Les coses canvien per moments.

Sé que ha passat molt de temps, i que les coses ja no estan com abans ni de lluny. Tots dos em canviat; ja no som els mateixos des de que vas decidir acabar amb el que havia començat a semblar perfecte. Vam decidir continuar per camins diferents, sabent perfectament que mai es tornarien a ajuntar un cop s’haguessin començat. Vas ignorar completament el que sentíem, fent- nos mal sense cap necessitat. Possiblement he tardat en reaccionar i en adonar-me’n de qui ets en realitat. I possiblement, tampoc hauria de reconèixer a aquestes altures que... encara et necessito al meu costat. I que t’estimo. Que trobo a faltar el que em donis un petó, miris a una altre i te’n riguis dels meus gels. Que després de tant de temps, encara et necessito. No vull que donis per segur que sempre estaré si em necessites, però tampoc ho dubtis. Que quan no tinguis a ningú i ja hagis tocat fons, jo et donaré la meva mà quan ningú ho faci. Sé que mai m’ho agrairàs, perquè sé que el que vas sentir un dia, o el que vas fingir sentir, no ho tornaràs a viure. Però et puc assegurar que el dia que ja no siguis tu, tu, tu i només tu a la meva vida i el dia que ja no estigui al cent u per cent al teu costat... tu em necessitaràs.